Les noves generacions d’arquitectes s’han format a les més de vint-i-cinc escoles d’arquitectura existents al territori espanyol des de l’any 2000. Més joves, molt preparats i amb idees fresques, aquests arquitectes renovaran el compromís social i polític de l’arquitectura dels seus mestres, amb un llenguatge propi i original i una qualitat excepcional.
Durant els anys vuitanta i noranta, Espanya s’ha fet més rica i més present internacionalment, i es comença a construir a tots els racons del país, amb molta qualitat i amb molts recursos. Passats els grans esdeveniments del 92, Espanya s’enfronta a una profunda crisi econòmica, a un canvi de color polític i també a un llarg procés de canvi generacional en l’arquitectura i els seus estaments relacionats. Serà vital que la generació que va fer que l’arquitectura espanyola arribés a l’Olimp internacional passi el testimoni a una generació més jove i molt ben preparada.
Amb el rellançament polític i econòmic, l’Estat es planteja els reptes del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, l’Expo de Sevilla i l’organització dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona. Aquests reptes tenen un fort component arquitectònic i urbanístic, i l’important objectiu de la modernització del país. L’arquitectura contemporània espanyola arriba a la maduresa i es fa adulta.
Changes in thought and social mores soon began to take place with Spain’s political transformation. It was the early postmodern period and coincided with the first great public and private developments, the “cool” movement known as the Movida in which bars and designer shops flourished.
acerun:yes’> important objective of modernising the country. Spanish contemporary architecture had achieved its maturity and become an adult.
Contacts between Madrid and Barcelona flourished and both schools began to achieve wider recognition at the Pequeños Congresos, seminars held to debate together the new trends that were starting to arrive from Europe and America: Venturi and the pop movement, Rossi and the Tendenza, neorationalism and the NY Five, Stirling and Tafuri.
El ressorgiment de l’arquitectura contemporània catalana i espanyola va tenir el seu punt àlgid a finals dels anys cinquanta, coincidint amb el desenvolupisme i l’obertura del règim espanyol. Això també va permetre que els arquitectes espanyols viatgessin i tornessin a participar als fòrums arquitectònics globals (CIAM, Team X, etc.).
Premis FAD