Citissimum Altissimum Fortissimum

Performativitat mesurada.

La proposta uneix comissariat i disseny expositiu al voltant d’un tema que els autors han conduït amb habilitat cap al costat de la performativitat: l’esport com a símptoma del món contemporani; de com tots competim i ens mesurem d’una manera o altra. Així, l’exposició es tradueix en una mena de relat de la mesura a través d’una intervenció que convida a aquesta competició, i en què s’han seleccionat peces que reflexionen al seu voltant.

L’exposició colonitza el Santa Mònica completament, recorrent totes les sales de les diferents plantes i girant al voltant del pati central, que els autors han convertit en una gran pista de joc on es despleguen diversos dispositius que beuen de l’imaginari esportiu tenyit de rosa fluorescent que el distorsiona: un conjunt de cistelles d’alçades diferents amb taulers que són arpes que sonen quan es falla el tir, una família de porteries de dimensions inversemblants, i una gran graderia que és alhora podi i que construeix aquesta dualitat entre espectador i jugador. El so és també una part important de la mostra: a més dels àudios dels propis vídeos exposats, hi ha un so de fons permanent de nens cantant himnes inventats d’equips i el soroll típic dels pavellons poliesportius amb pilotes botant i goma xocant contra el parquet.

El plantejament expositiu que despleguen els autors és contemporani i tremendament coherent amb el contingut: desafia el visitant a mesurar-se i a ser part activa de la mostra. Es troben diverses peces que reflexionen sobre la competició, el fracàs, el gènere, el poder, el joc… Es tracta d’una exposició altament performativa on el cos del visitant és un element més.

I on sempre hi ha gent jugant!.