La història dels premis degans d’arquitectura i interiorisme europeus

A la dura postguerra espanyola, els materials escassejaven i els projectes també, i el règim imposava els seus estrafolaris gustos herrerians. Bona part dels arquitectes racionalistes havien estat purgats o s’havien exiliat. Només hi havia les escoles d’arquitectura de Madrid i Barcelona, on en cadascuna es llicenciaven uns quinze arquitectes l’any.

Tanmateix, al voltant de 1955, un grup de joves arquitectes espanyols va començar a reintroduir l’arquitectura moderna i contemporània, i va fer el possible per aprendre i posar-se al dia. Recollint el testimoni dels antics Premios Anuales de Edificios Artísticos de l’Ajuntament de Barcelona, que van guardonar l’arquitectura i els establiments comercials barcelonins entre 1899 i 1930, el Foment de les Arts Decoratives va crear, el 1958, els Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme, impulsats per l’arquitecte Oriol Bohigas. Volien reconèixer els fruits d’aquesta incipient arquitectura contemporània, que hauria de ser tan important al món unes dècades després.

Des de llavors, els Premis FAD han anat guardonant any rere any les millors obres de l’arquitectura barcelonina, catalana i ibèrica. I ho han fet amb independència, constància i superant tota mena de dificultats, fins a convertir-se en els premis més antics d’Europa —i possiblement del món— i en uns dels més prestigiosos.